Fa dos mesos, la baronessa Thyssen va haver de fer front a "problemes de liquiditat". La senyora Tita Cervera és propietària, entre d'altres coses, d'una valuosíssima col·lecció de quadres i escultures úniques al món. No van ser pocs els ciutadans, mitjans de comunicació i opinadors oficials i oficiosos que en sentir de la seva boca una certa preocupació per les finances domèstiques, van haver de reprimir més d'un exabrupte. Però dels quadres no es pot menjar. I és que si ens presentem a plaça amb un Casas, un Dalí, un Cézanne o un Sorolla sota el braç difícilment podrem emplenar el cabàs. Els economistes dirien que els quadres són un "actiu poc líquid". El grau de liquiditat, per entendre'ns, no és més que la facilitat amb què es pot transformar un bé en diners en efectiu. La facilitat de vendre'l. Quan ens manquen diners en efectiu, al marge que tinguéssim bastes propietats i possessions de valor incalculable, direm que tenim "problemes de liquiditat". Sense liquiditat no es pot menjar. I sense liquiditat, l'Administració no pot pagar les nòmines.
La baronessa va solucionar el seu "escanyament" financer venent un dels seus quadres, La Resclosa de John Constable, per uns 28 milions d'euros que li permetran anar durant una colla de setmanes al súper sense preocupar-se. La Generalitat, però, sembla que no ho tindrà tan fàcil.
La Generalitat paga les nòmines amb el líquid (diners) que li transfereix l'Estat del que li pertoca segons els acords de finançament. Però no caigueu en el parany! No és l'Estat qui pa?ga les nòmines. Som cadascú de nosaltres amb els nostres impostos. L'Estat només els recapta i administra a plaer amb el resultat que es queda 47 cèntims de cada euro que paguem els catalans. En diuen solidaritat.
Ara ja no és una o altra partida de despesa corrent com una carretera, un servei o una agència de cooperació la que està en joc sinó la nòmina -i per tant el menjar- de centenars de famílies catalanes que ?paguen impostos. La Generalitat no es pot permetre deixar de pagar una sola nòmina. L'única responsabilitat, sabent que té una economia solvent (sense Espanya no tindríem dèficit i encara sobrarien diners), és marxar. Amb les coses de menjar no s'hi juga, i amb l'Estat ja hi hem jugat massa anys. I sempre hem perdut. Si no som capaços de respondre potser és que la institució no pot complir la seva única funció: garantir el benestar -o simplement "estar"- dels seus ciutadans. En aquest cas, de què ens serviria mantenir-la oberta? O caixa o faixa.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!