La Presidenta del
Parlament avui no ha estat del tot encertada quan ha dit que ara un diputat ras cobra el mateix del que
cobrava l’any 2003 i exclamava que “no sabia on anirien a parar”. Amb un país
amb un índex de pobresa del, pràcticament, 20% és lògic que un comentari així es percebi com a
indecent.
La qüestió que
plantejava la Presidenta, però, és un debat més profund i del tot pertinent.
Intentem, però, guardar per uns moments la demagògia a la butxaca...
Dades: IDESCAT
La taula anterior
(la podeu trobar a l’IDESCAT) mostra la distribució de salaris segons la
posició professional a Catalunya. El sou base d’un diputat oscil·la entre els 37.143,12
€ i els 40.201,96 € (aproximadament uns 3000€ mensuals). Com veiem, el nivell
de salari es troba per sota del de personal directiu i al nivell de
professionals científics i intel·lectuals. Hem de suposar, doncs, que els
nostres il·lustres siguin almenys professionals qualificats, cosa que no sempre
és certa i que, malauradament, la llei deixa sense cap restricció. Però això és
un altre debat.
Dades: INE.es
Si ens fixem,
ara, en aquest gràfic, veiem que el sou base d’un diputat se situaria aproximadament
al nivell llindar del percentil 90, de manera que el sou d’un diputat no és ni
de bon tros el dels 135 ciutadans que més cobren. De fet es troba per sota del
10% que cobra més (uns 400.000 catalans cobren més que ells).
És cert que a
aquest salari s’hi sumen complements segons el lloc de residència i atribucions
institucionals, però també cal que recordem que el fet de ser diputat no dóna
dret a cobrament de subsidi d’atur ni a indemnització per acomiadament. Al
marge deixarem anècdotes infantils com la polèmica del teletac.
Les dades ens
diuen que els diputats, i amb ells molts càrrecs polítics, cobren al nivell o
per sota del que cobrarien segons la seva responsabilitat professional. Els directors
generals, tècnics territorials i d’àrea etc. són personal directiu. Els
diputats, a més, són 135 persones escollides per representar-nos a tots
plegats. Si pretenem que els ciutadans millor preparats acceptin assumir una
responsabilitat d’aquesta magnitud cal que paguem, com a mínim, el que pagaríem
al marge del sector públic.
Això, però, no
eximeix a cap polític de la fiscalització de les urnes, cosa que és
responsabilitat de tots els electors que vulguin ser conscients que el millor
que poden fer per allunyar els ineptes de l’exercici de la responsabilitat (o
irresponsabilitat, segons el cas) pública és anar a votar. O millor dit: votar
críticament.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!