El pas històric d’abans
d’ahir s’està dibuixant en una materialització palpable: hem passat de la
retòrica i la lírica al pragmatisme. Hem abandonat el què per abordar sense
matisos el com.
Les dades
econòmiques de la independència són força clares, per molt que hi hagi arguments
propis de garlaires que s’esforcin en fer creure que passant de subsidiar a
emancipar-nos hi podem perdre. Que Catalunya aporta més del que rep ho reconeix
tothom, fins i tot l’Estat espanyol.
Un dels arguments
actualitzats contraris a la independència en aquest sentit és el que ahir
comentava en Josef Ajram al programa 8 aldia de 8TV. Argumentava, des de la seva vessant de trader, que Catalunya no es podria finançar. Actualment, des del
seu punt de vista, la Generalitat tindria una prima de risc de 1000 punts. L’error,
però, va ser un error d’econometria de segon de carrera i és que per fer la
regressió no va considerar els factors externs que influeixen la conclusió
sobre la seva hipòtesi. Expliquem-ho.
Actualment
Catalunya té l’accés al crèdit tancat, o el que és el mateix, una prima de risc
realment inassumible. Ara, però, que Catalunya forma part d’un estat amb una
prima pràcticament impagable en el llarg termini, un estat amb un dèficit del
9% del PIB i un endeutament públic de més del 70% del PIB (tot i que algunsmatisen aquesta xifra amb força encert). El deute privat espanyol està per
sobre del 220% del PIB. A això s’hi ha de sumar una taxa d’atur del 24,63%.
En cas d’esdevenir
independents, què tindríem? D’entrada una administració en el mig termini,
passada la transició, més solvent. Si tallem en sec el dèficit fiscal es pot pintar
amb mil grisos diferents però hi hauria, netament, més recursos disponibles.
Sobre l’atur, les dades actuals no són del tot homogènies: d’entrada,
comunitats com Andalusia o Extremadura tenen taxes d’atur de 33,38% i 33,92%
respectivament mentre que Catalunya la té del 21,95%. Aquesta dada no és
optimista, perquè és una taxa disparada i impròpia d’un país occidental. Les comunitats
fiscalment independents, País Basc i Navarra, la tenen del 14,56% i 16,41%
respectivament (dades de l’INE). D’altra banda, el dèficit de la generalitat el 2011 va ser del 3,72%
mentre que el 2012 s’estima que serà del 2,5%. Això assumint el gruix de la
despesa pública que representa la sanitat i l’educació. Els debats sobre lespensions són, tal com vaig escriure, simples manipulacions. En relació al
pagament dels subsidis d’atur també Catalunya aporta més diners a la caixa de
la Seguretat Social que no en rep en prestació (lògic si no se situa per sobre
de la mitjana d’aturats a tot l’Estat). Catalunya, a més, té un teixit
empresarial dinàmic i unes exportacions que augmenten any rere any i que ja
representen un percentatge major al que són les exportacions a la resta de l’Estat
espanyol. Sobre exportacions, importacions, boicots i sumes finals em remeto al’estudi dels Professors Quadras i Guinjoan.
A grans trets
aquest és el dibuix del nostre país. A priori no em sembla que sigui un
escenari de més risc que el que representa l’Estat espanyol i agrairia que algú
m’aclarís, si així ho considera, quin pot ser el motiu de tenir –o de mantenir-
una prima de risc com la que ens dibuixa en Josef Ajram.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
Gràcies per comentar!