Ens ha nascut una paraula!

El lèxic català està d’enhorabona! Sembla ser que l’alcaldia de Barcelona es mostra com a epicentre de l’ebullició de la llengua catalana. Després de les maragallades, avui han nascut les hereuades. Si les maragallades eren ocurrències faraòniques, difícils de dur a terme, pròpies d’un personatge quixotesc com el president Maragall però que mantenien certa versemblança, les hereuades es postulen com quelcom diferent.

Calificaríem una hereuada com una ocurrència faraònica, impossible de dur a terme, mancada de tota versemblança i sentit comú. Podríem trobar similituds amb el lexema d’heroïcitat però en un sentit gens èpic… Fum en definitiva, però fum espès del bo, d’aquell que contamina.

La proposta de Barcelona pels Jocs Olímpics d’hivern n’és l’exemple. Estic convençut que l’alcalde Hereu, just però ben assessorat, era coneixedor de la inviabilitat de la proposta però com a bona hereuada que és li serviria per posar més palla a la seva situació. Aixecaria fum als seus mals auguris electorals. Tot i això, la proposta pot revertir en quelcom interessant…

a 13:42 2 comentaris

Aeroport, i la història es repeteix

Ens han pres el pèl. Amb tota la sornegueria de què només aquest president del govern és capaç. El Govern de la generalitat s'ha quedat, impotent, de braços creuats mentre a Madrid ens tornen a estafar. Però això no és nou. El fet de bloquejar la plena gestió (sobirania en definitiva) de l'aeroport d'El Prat ens hipoteca i limita el nostre creixement i expansió comercial internacional.
L'any 1504, el testament d'Isabel la Catòlica va establir que el comerç amb les Índies estaria centralitzat a la Casa de Contratación. La Corona d'Aragó quedava des d'aleshores i fins segles més tard exclosa del comerç amb el Nou Món. Els segles que seguiren són, amb tota probabilitat, els de la decadència de Catalunya i la Corona d'Aragó i precedeixen amb responsabilitat els fets que ens porten a la nostra situació actual.

Avui, la història es repeteix, a la manera dels temps moderns. Catalunya es veu privada de decidir sobre la seva comunicació amb els països i continents d'arreu i quedem sotmesos a la potestat d'un Estat que, lluny de voler fer que explotem tot el nostre potencial com a país procura que ens ensopim en una decadència que ens porti al desànim i a la resignació per tal que sigui Espanya i no Catalunya el motor d'aquest Estat. Per si algú encara no tenia prou arguments, aquest és un motiu de pes. Massa sovint no aprenem de la història, no cometem el mateix error. Ara, independència.

a 21:47 0 comentaris

No podem violar Espanya, si no ens estima...

La tesi que Espanya no estima ni ha estimat mai a Catalunya no és nova. Tampoc és meva. Però dia a dia en vivim per una cosa o una altra les evidències. Espanya, i quan dic Espanya no em refereixo només als seus ciutadans sinó molt especialment a qui defineix la societat espanyola, no estima Catalunya i sovint li profereix una aversió que a vegades es mostra malaltissa, insana i angoixant.
Ja no és tan sols una classe política que a vegades professant-ho a vegades negant-ho sarcàsticament fa proselitisme del recel cap a Catalunya. Els àrbitres i les autoritats esportives neguen qualsevol reivindicació de l'esport català, atacant amb enveja l'èxit d'un club que duu gravada la marca Catalunya. Jutges actuen amb tot el pes de la llei, sovint aquesta amb símptomes d'anorèxia inversa, contra Catalunya en nom de l'estat de dret, recordant qui mana aquí. Comunicadors i intel·lectuals s'exalten antiacadèmicament en defensa de postulats inexistents en defensa de la imposició de la seva llengua ("la comuna"), no per preservar-la sinó per anular la nostra, allà i aquí. La jerarquia espanyola es nega a reconèixer el caràcter diferenciat de l'església catalana i l'espolia i la calúmnia en nom d'una bandera i no d'una fe. Lobbies d'empresaris criden al boicot dels productes fets aquí, seguint l'alè d'aquells que un dia en volien prohibir el comerç amb les Índies. I seguiríem. Pateixen per com ens poden fer veure que és inútil, que no ens hi esforcem, que no som ningú: som espanyols.
Mentrestant alguns catalans mantenen la tossudesa infinita que els entesta a seguir cercant una convivència dolorosa i insostenible amb Espanya. Aquesta és una via estèril, el fons del pou. El Tribunal Constitucional ens signarà properament els papers del divorci. Llavors podem escollir: o acceptem la seva gesta i ens separem, o forcem Espanya a la nostra convivència perquè ho volem. Espanya no ens estima i per això hem d'assumir el camí de l'Estat propi. La tercera via és la nostra extinció com a nació i com a poble, silenciosa i lenta, però efectiva.

a 20:53 0 comentaris

La Universitat: independència o decadència eterna

El darrer informe del Times Higher Education ha evident el que es veia a venir: el nostre sistema universitari és un desastre. I dic nostre referint-me a la universitat catalana sota tutela del ministeri de torn. En les 200 primeres posicions només la Universitat de Barcelona, ensorrada al lloc 186, aguanta dins les taules. Ens superen Índia, Rússia o Mèxic però també ho fan amb escreix països similars al nostre com Irlanda, Bèlgica, Holanda o Israel. El problema no és únicament de pressupost sinó amb la política que la governa. La vergonyosa aplicació de l’EEES (Pla Bolonya pels amics) és l’enèsim exemple de l’anar i tornar de BOEs contradictoris que caracteritzen l’administració espanyola i que ens hipotequen a tots plegats.

Cal deixar de banda prejudicis del què es considera políticament correcte per afrontar una reforma estructural de la universitat. M’explico:

En primer lloc tenim el repte pressupostari. Cal incrementar progressivament la partida destinada a universitats a la vegada que restringim l’oferta de places i n’adeqüem la configuració segons les necessitats de la nostra societat: no podem estar mancats de metges i optar per deixar alumnes capacitats i amb vocació fora dels estudis de medicina mentre optem per contractar metges al mercat de la immigració. Cal establir convenis amb empreses i fundacions privades per obrir noves vies de finançament per a les universitats. Aquestes relacions no només s’han de compensar amb bescanvi de capital humà i d’R+D+I sinó que han d’anar acompanyades d’una política fiscal de desgravacions molt més atractiva i estimulant.

En segon lloc, centrant-nos en els estudiants, cal assegurar i garantir l’accés integral a l’ensenyament universitari a aquells estudiants que mereixin i demostrin la seva exigència personal, capacitat i voluntat d’emprendre una carrera. És qüestió d’excel·lència, una qüestió fonamental. D’altra banda, l’accés a un sistema públic d’universitats ha de suposar l’establiment d’un compromís personal amb la societat en tant que aquesta és qui paga els estudis. No es pot tolerar que la societat mantingui les beques generals i continuï pagant durant anys a estudiants que sovint no mostren ni interès ni esforç en la seva formació.

Per acabar cal emprendre una reestructuració de la institució universitària. S’hauria d’apostar per la seva competitivitat, centrant en la recerca i el desenvolupament sense por a l’associació amb la societat civil, bé siguin empreses o altres organitzacions. Cal garantir la dignitat del personal investigador: no és ètica la situació i la retribució econòmica i de reconeixement dels becaris. S’ha d’optar per professionalitzar l’ofici d’investigador.

Amb aquest objectiu faig un clam per la independència de la universitat pública catalana. L’Estatut, en els seus articles 158 i 172 permet posar en pràctica reformes estructurals però cal avançar cap a la plena competència en les universitats. Només fent-nos càrrec del nostre ensenyament superior podrem mantenir la competitivitat a tots els nivells productius que ens ha garantit la nostra supervivència cultural i el nostre benestar.

Jordi Riera i Alsina

Article publicat el dilluns 4 de gener al Diari de Girona

a 10:24 0 comentaris