Cerca contraforts...

dijous, 28 de gener del 2010

Reagrupament amb Laporta: un mal negoci per la independència



Fa mesos que s'especula amb el rol de Joan Laporta en la política catalana un cop deixi de ser President del FC Barcelona. No és d'estranyar que un ampli espectre de l'independentisme polític (des d'ERC fins a CDC) s'hagi disputat la seva figura. Però Laporta és ambiciós i aquests partits no tenen cabuda pels seus projectes que són, un per un, personalistes.
Avui, no és massa discutible que Laporta no té cabuda a la primera línia política més enllà de Reagrupament, per motius diversos, però per sobre de tot per la inviabilitat de la fragmentació del vot independentista. Laporta representa l'independentisme dur, nacionalment radical i socialment liberal, fill dels nous independentistes de maletí i corbata que d'altra banda arrossega el vot abstencionista de l'independentista que no troba el seu nínxol polític. D'altra banda, Reagrupament no es podria permetre un xoc electoral amb el Laportisme, ja que batallarien per un mateix segment ara mateix poc consistent i organitzat que la pragmàtica regla de Hondt relegaria a les portes del Parlament.
Per tant, crec que Laporta només entrarà en política com a cap de llista de Reagrupament, fent tàndem amb Carretero. Aquest moviment, que pot impulsar electoralment els reagrupats, pot suposar també la seva sentència. Fixem-nos en els presidenciables del FC Barcelona: Jaume Guixà, Agustí Benedito, Alfons Godall, Jaume Ferrer, Sandro Rosell i potser Ferran Soriano. D'aquests, tots excepte Jaume Guixà van formar part de la primera directiva de Joan Laporta i ara es presenten en contra del continuisme escaldats per l'experiència i unes vivències que, pel que sé, no deixen de ser surrealistes.
Això, entenc que posa molt en entredit la capacitat de Laporta de liderar un equip humà i de trobar consens més enllà del lideratge polític. Quan això succeeix, la línia que separa el lideratge del populisme es torna tènue i imperceptible i sovint acaba resultant perillosa i contraproduent.
El Laportisme sense Laporta és utòpic. Reagrupament amb Laporta és una bomba de rellotgeria amb data de caducitat i, al final, qui hi acaba perdent és l'independentisme polític.
Tandebó m'equivoqui i per una vegada l'encara President Laporta deixi de banda l'egoisme regnant en el catalanisme i actuï en favor del bé comú que és la llibertat del poble de Catalunya i que busquem, entre tots, d'una vegada, la unitat i no la fragmentació política.

dimecres, 20 de gener del 2010

Quan l'estat va en contra de l'opinió popular

Les enquestes ho han constatat. Fa temps que era sabut, però es deia amb la boca petita. La mesura de l'Ajuntament de Vic ha posat de manifest que, d'una manera àmplia, l'opinió popular es mostra partidària de polítiques més restrictives quant a la immigració. O dit planament: es mostra contrària a la benevolença administrativa amb la immigració. Alguns diran, agosaradament, que la societat és xenòfoba.
Sigui per una o altra cosa, és evident que si vivim en democràcia, aquest fet hauria de ser, com a mínim analitzat. Però la problemàtica de la immigració no és un tema aïllat. Darrerament hem obert debats populars sobre l'enduriment de condemnes (aplicació de la cadena perpètua), abolició de la tauromàquia, aplicació del Pla Bolonya. Fa un parell d'anys la societat era conscient de l'existència de la crisi i el govern la negava... O el debat sobre el dret a decidir i sobre el model d'estat, segons el prisma. El fet és que amb tots aquests temes l'Estat ha actuat contra la opinió popular i el resultat és, com a mínim, preocupant. Es posa de relleu una ignorància cap al poble, que en democràcia hauria de tenir, com a mínim, veu i vot... i no només aquest darrer.
La problemàtica sobre la mesura de Vic la vol tancar l'omnipotent Zapatero (que ho ha titllat de "truco" i no d'il·legalitat) a base d'un "carpetazo", ajudat per l'Abogacia de l'estat. És conscient de la situació legal de la mesura, però "ara no toca".
Comença a ser hora que s'afrontin els grans debats socials, que s'agafi el toro per les banyes, allunyats de dogmatismes i actituds "eufemistes" i es posin damunt la taula els grans temes de preocupació de la gent, socials i nacionals, i és que potser alguna vegada la majoria de la societat pot tenir la raó i no s'hauria d'ignorar si volem presumir de cultura democràtica.

dimarts, 19 de gener del 2010

Sobre Vic i la immigració



La decisió de l'Ajuntament de Vic ha encès la polèmica aquest any que acabem d'encetar. Hi ha opinions de tota mena i de tots colors i més enllà de les idees personals de cadascú s'ha fet ús de terminologia dogmàtica i sovint fins i tot injusta.
La decisió no ha estat en cap cas una decisió ideològica, com podria motivar una mesura de l'extrema dreta més recalcitrant. Ha estat una decisió pràctica en resposta a una situació insostenible, a una legislació que no per extensa deixa de ser ambigua i a un estat que juga amb piràmides invertides a l'hora de repartir per una banda competències i per l'altra recursos.
La decisió s'allunya decididament dels principis del personalisme comunitari que ideològicament ens guia i més sovint ens hauria de guiar: dels principis d'igualtat entre les persones. Però la disjuntiva es plantejava difícil.
L'Estat, un cop més, fa trampa. D'una banda no deixa empadronar els immigrants sense papers però passa la pilota als ajuntaments. Al seu torn, utilitza el padró municipal com a prova per la regularització. I de regularitzacions no me'n feu parlar: Déu ens en guardi!
Deixeu-me malpensar: algú ha visitat les Canàries recentment? Us heu fixa't que malgrat les notícies han solucionat aquest assumpte de manera misteriosa?
D'altra banda, si neguem el padró als immigrants es veuran privats no de la salut d'urgència però si de l'educació o de les prestacions socials. A més, passen a formar una bossa de ciutadans "invisibles" davant l'administració, fet que n'agreuja la problemàtica i en dificulta la integració.
Així, per una banda tenim un col·lectiu que esdevé desprotegit completament però per altra banda anem engruixint un estat del benestar basat en un equilibri que amenaça amb trencar-se.
Cal dir prou a la mala política en immigració: hem d'aturar la immigració il·legal. Un bon pas és evitar l'efecte crida de les regularitzacions massives i el desenvolupament de convenis amb els països d'origen no només per organitzar les repatriacions d'ofici sinó desenvolupar en origen alternatives a la migració. Podem pensar que aquesta competència no recau sobre nosaltres però al cap i a la fi sí que en som els últims afectats. Potser d'aquesta manera començaríem a afrontar la immigració irregular, més enllà de com un repte (com ens vol fer creure una part de la política dogmàtica de què alguns fan bandera), com un problema, un greu problema no per la societat d'acollida sinó sobretot pel migrant. Potser així l'Ajuntament de Vic mai hauria hagut de posar sobre la taula aquest problema amb la "drasticitat" a què s'ha vist empès.