dijous, 13 de setembre del 2012
La prima de risc de la Catalunya independent
El pas històric d’abans
d’ahir s’està dibuixant en una materialització palpable: hem passat de la
retòrica i la lírica al pragmatisme. Hem abandonat el què per abordar sense
matisos el com.
Les dades
econòmiques de la independència són força clares, per molt que hi hagi arguments
propis de garlaires que s’esforcin en fer creure que passant de subsidiar a
emancipar-nos hi podem perdre. Que Catalunya aporta més del que rep ho reconeix
tothom, fins i tot l’Estat espanyol.
dimecres, 12 de setembre del 2012
“Res serà fàcil però tot és possible”
Érem molts. Molts més que a la multitudinària manifestació del 10 de juliol de fa dos anys. Però la xifra no és important. Ara és evident que hi ha el consens social per fer que l'anomenada "Transició Nacional" prengui un rumb ferm: la transició cap a la independència. Les conclusions sobre la manifestació d’ahir són diverses però quedem-nos amb quatre observacions essencials: Catalunya està emocionalment desconnectada d’Espanya. Catalunya aposta per emprendre el camí de la secessió. Aquesta secessió és en positiu, des de la civilitat i la concòrdia. La independència ja no fa por i és transversal en tots els estrats socials, d’edat, d’origen i de cultura que componen la societat catalana. Però el més important: aquest moviment no necessita d’una bèstia de tracció en forma de representació política per tirar endavant.
dimarts, 11 de setembre del 2012
L'11 de setembre
Catalunya no celebra una Diada Nacional des de fa més de tres-cents anys. L'11 de setembre es commemora la caiguda de Barcelona a mans de les tropes de Felip de Borbó, preludi de l'extensió de l'absolutisme homogeni i centralista als derrotats estats de la Corona d'Aragó. La victòria de Felip V d'Espanya, avantpassat directe de l'actual Rei espanyol i del qual encara en manté l'herència, sobre la resistència a Catalunya va suposar l'inici d'un patíbul de dos-cents noranta-vuit anys. El Decret de Nova Planta, un decret que MAI ha estat formalment abolit per cap govern espanyol malgrat totes les retòriques d'inclusió i pluralitat hagudes i per haver, va tallar arran tot rastre de llibertat i de possibilitat de ser. Simplement havíem de deixar d'existir com a catalans.
dilluns, 10 de setembre del 2012
L'ostracisme
Sempre he sigut
contrari de culpabilitzar la política dels nostres mals. Mentre visquem en
democràcia som nosaltres i només nosaltres, els ciutadans, els responsables de
qui ens governa, com ho fa i cap a on ens porta.
A Atenes, el
bressol de la democràcia, tenien un recurs molt particular per garantir que els
seus governants es mantinguessin allunyats de corrupteles i abusos: enviar-los
a l’ostracisme.
Un cop l’any es
consultava al cens o assemblea (Ecclesia)
atenesa si consideraven que algun dels governants de la polis estava acumulant
massa poder. Si la meitat de l’assemblea així ho considerava se l’obligava a
exiliar-se durant dos anys, temps que consideraven necessari perquè el pes de
la seva influència quedés dissolt en el dia a dia polític atenès.
dijous, 6 de setembre del 2012
Les pensions i l’Estat Propi
El sistema espanyol de pensions segueix el que s’anomena model de repartiment: a grans trets, el que una generació de treballadors genera (paga en forma de cotització) s’utilitza per pagar els pensionistes contemporanis a ella. D’aquesta manera, els pares paguen la pensió dels avis amb l’esperança que els fills pagaran la seva. El sistema, doncs, es fonamenta en una certa solidaritat intergeneracional. Aquest model funcionaria sense entrebancs si no fos perquè la societat cada cop està més envellida. En altres paraules, en termes relatius cada cop hi ha menys treballadors per cada jubilat que ha de cobrar una pensió. Per simplificar el model tindríem que s’ha d’equilibrar una balança entre el nombre de treballadors actius, multiplicat pel factor que defineix quina fracció del seu salari cotitza i de l’altra el nombre de pensionistes multiplicat per la pensió mitjana. Si la població s’envelleix (cada cop hi ha menys treballadors actius a una banda i més jubilats a l’altra) es poden fer tres coses per tal de mantenir l’equilibri: augmentar les cotitzacions (i baixar la renda disponible dels treballadors), disminuir les pensions (la renda disponible dels pensionistes) o reduir el nombre de pensionistes... No ens alarméssim: no es tractaria de fer cap bestiesa grossa, sinó d’augmentar l’edat de jubilació.
dimecres, 5 de setembre del 2012
El sou dels polítics
La Presidenta del
Parlament avui no ha estat del tot encertada quan ha dit que ara un diputat ras cobra el mateix del que
cobrava l’any 2003 i exclamava que “no sabia on anirien a parar”. Amb un país
amb un índex de pobresa del, pràcticament, 20% és lògic que un comentari així es percebi com a
indecent.
La qüestió que
plantejava la Presidenta, però, és un debat més profund i del tot pertinent.
Intentem, però, guardar per uns moments la demagògia a la butxaca...
dimarts, 4 de setembre del 2012
Som bacteris
Segurament, si sentiu la paraula “bacteri” us vindrà al cap la imatge d’un aliment en mal estat. La brutícia o les malalties sovint s’associen immediatament als microorganismes que, en una referència més negativa, anomenem simplement “microbis”. Molts sabeu, però, que els bacteris ens aporten molt més que malalties. Formatges, iogurts, embotits o olives deuen als bacteris la seva elaboració. O no sabíeu que les bombolles del formatge emmental (que no gruyère) es formen pel diòxid de carboni alliberat per colònies bacterianes?
dijous, 30 d’agost del 2012
"La majoria sóc jo"
No em refereixo a mi, precisament. El que voldria és comentar una costum estranya molt arrelada a aquesta, la nostra, democràcia. A dreta i esquerra tothom s'apropia de les majories. És igual les participacions o les abstencions. A l'esquerra reclamen ser la representació "del poble". Lluny queda el discurs de classes, reivindicant la classe obrera, avui totalment desdibuixada per una classe treballadora que en les circumstàncies actuals és una classe privilegiada. A la dreta, però, no s'eximeixen d'aquest exercici d'apropiació de representativitat. En aquest cas és "la majoria silenciosa" la que atribueix un suport ocult i místic als projectes que interessen al partit de torn i que busca un anonimat que, diuen, exigeix la mala imatge de la dreta.
En democràcia es convoca el poble a les urnes perquè esculli, per majoria, qui i què ha de governar. Qui vota, decideix. Qui no vota, assenteix la voluntat de la majoria. Deixem els muts en pau i que cadascú parli pels seus.
dilluns, 27 d’agost del 2012
La probabilitat de la genialitat
Aproximadament 10-183.800.
Aquest és el càlcul de la probabilitat que un mico, col·locat davant d'una
màquina d'escriure amb una alimentació adequada, deixant-lo descansar i dormir
quan ho necessiti, escrigui totes les lletres de Hamlet al primer intent. No
obstant això, tenint en compte la puntuació, l’ús de majúscules i els espais,
la probabilitat real que el mico acabi escrivint Hamlet és menor: es calcula que al voltant de 10-360.783.
La biologia no ens fa gaire diferents, però els éssers humans tenim aquella
cirereta que fa de la nostra existència quelcom especial.
divendres, 24 d’agost del 2012
El Banc Dolent
Us deixo l'article resum sobre què és i què penso del Banc Dolent i que m'ha publicat Gironainfo.cat/Nació Digital:
Fa dies que se senten veus que confirmarien la creació del famós “Banc Dolent”. Estalviem preguntar-nos si a aquestes alçades de la pel·lícula en queda algun, de banc bo. El cas és que, per no haver de reconèixer que els pisos i terrenys han perdut valor i haver d’anotar-ne les pèrdues als seus resultats, els bancs mantenen centenars de milers d’immobles fora del mercat. El que proposa la solució del Banc Dolent, descartada la possibilitat de deixar caure els bancs insolvents, és transferir les pèrdues dels actius immobiliaris a una nova entitat per alliberar el sector bancari d’aquest forat financer i reactivar així el mercat immobiliari.
Havent llegit l’última frase us hauríeu d’haver aturat amb això de “transferir les pèrdues”. (Com aquest cas, cada dia rebem centenars d’eufemismes econòmics a través dels mitjans que ens passen desapercebuts). Tranferir-les... a qui? Al contribuent, és clar! El Banc Dolent el finançaria l’Estat o Europa directament o a través de fons de rescats de sigles immemoritzables, total o parcialment. Però al cap i a la fi el finançarien els nostres impostos. Tot sigui a fi de salvar l’economia. Així funcionen les coses. A mi tampoc m’agrada subvencionar l’Insitituto Cervantes, la tauromàquia, la premsa de Madrid o l’AVE a Guadiana del Caudillo i bé que m’hi poso fulles.
dijous, 23 d’agost del 2012
El Banc Dolent (III): l’estafa
Heu pogut llegir anteriorment els problemes de la bombolla immobiliària i dels “actius tòxics” de la banca. El que proposa la solució del Banc Dolent, descartada la possibilitat –per mi justa- de deixar caure els bancs insolvents, és transferir les pèrdues de l’habitatge a una nova entitat i reactivar el mercat immobiliari.
Havent llegit l’última frase us hauríeu d’haver aturat amb això de “transferir les pèrdues”. (Com aquest cas, cada dia rebem centenars d’eufemismes a través dels mitjans que ens passen desapercebuts). Tranferir-les... a qui?
dimecres, 22 d’agost del 2012
El Banc Dolent (II): el mercat
Si heu llegit l’entrada anterior (El Banc Dolent (I): el problema) ja tindreu una idea de què ha representat la bombolla immobiliària per al sistema bancari. Quan parlem de sistema bancari, de “els bancs”, convé que no ho fem en un sentit aliè perquè, ens agradi o no, el sistema bancari és clau per al manteniment de la societat. Dit això, també cal que destriem aquest fet del concepte erroni que tots i cadascun dels bancs en particular siguin imprescindibles.
dimarts, 21 d’agost del 2012
El Banc Dolent (I): el problema
Si llegiu de tant el tant el diari o escolteu els telenotícies estic segur que algun cop haureu sentit a parlar del "Banc Dolent". Ens estalviarem la broma de preguntar-nos si, amb els temps que corren, queda algun banc bo i passarem a veure en què consisteix aquesta idea.
Actualment, la banca, té un greu problema. Bé, en té uns quants; però el problema més immediat és el que implica el forat hipotecari. Imaginem el balanç d'un banc (i de qualsevol empresa) com una balança, amb els actius (terrenys, immobles, efectiu, deutes a cobrar...) a una banda i els passius (principalment deutes a pagar) a l'altra.
Actualment, la banca, té un greu problema. Bé, en té uns quants; però el problema més immediat és el que implica el forat hipotecari. Imaginem el balanç d'un banc (i de qualsevol empresa) com una balança, amb els actius (terrenys, immobles, efectiu, deutes a cobrar...) a una banda i els passius (principalment deutes a pagar) a l'altra.
dijous, 9 d’agost del 2012
"Problemes de liquiditat", diuen
Fa dos mesos, la baronessa Thyssen va haver de fer front a "problemes de liquiditat". La senyora Tita Cervera és propietària, entre d'altres coses, d'una valuosíssima col·lecció de quadres i escultures úniques al món. No van ser pocs els ciutadans, mitjans de comunicació i opinadors oficials i oficiosos que en sentir de la seva boca una certa preocupació per les finances domèstiques, van haver de reprimir més d'un exabrupte. Però dels quadres no es pot menjar. I és que si ens presentem a plaça amb un Casas, un Dalí, un Cézanne o un Sorolla sota el braç difícilment podrem emplenar el cabàs. Els economistes dirien que els quadres són un "actiu poc líquid". El grau de liquiditat, per entendre'ns, no és més que la facilitat amb què es pot transformar un bé en diners en efectiu. La facilitat de vendre'l. Quan ens manquen diners en efectiu, al marge que tinguéssim bastes propietats i possessions de valor incalculable, direm que tenim "problemes de liquiditat". Sense liquiditat no es pot menjar. I sense liquiditat, l'Administració no pot pagar les nòmines.
divendres, 18 de maig del 2012
La centrifugadora
És tan senzill de veure que no calen massa explicacions. Tot això que l'Estat hauria de pagar i no paga algú ho ha de pagar. Llavors, qui paga els plats (o el beure dels cornuts) és la Generalitat: tots nosaltres, els catalans. Aquesta estafa -o incompliment dels compromisos de despesa, pels fins- va directa al pressupost en forma de dèficit i aquest de deute. Llavors, per acabar-ho d'adobar, els que no paguen, els de la centrifugadora allà a Madrid, ens alliçonen amb què hem de rebaixar el dèficit. Tot plegat per marejar el personal i enganyar una mica més el Món... O a ells mateixos?
divendres, 11 de maig del 2012
Com vull pagar? (sobre #novullpagar)
Sí, m’afegiré als
rius de tinta escrits sobre el #novullpagar. Potser pecant de ser poc original,
però em resisteixo a posar sobre el taulell un parell de reflexions que brillen
per la seva absència rere les proclames tan poc profundes com contradictòries.
Catalunya està
escanyada. No és nou: portem tres-cents anys escanyats. Els peatges, però,
desperten en nosaltres la indignació més fervent. Mira que toca la moral haver
d’escurar dotze euros i pico de la butxaca cada cop que volem anar des de
Girona a la capital del Principat... Tot mentre andalusos, extremenys,
murcians, madrilenys, càntabres, gallecs, canaris, bascos, castellans (no me’ls
feu dir tots!)... paguen menys que nosaltres. Premi! Un cop més, cornuts i
pagant el beure.
dilluns, 16 d’abril del 2012
A Madrid potser ja ens veuen independents
No hauria de passar desapercebuda la
tossuderia del Govern espanyol a les principals tribunes del Món Occidental.
Els darrers pressupostos, que sobre el paper compleixen les xifres dictades des
de Frankfurt quant a dèficit públic –amb un topall de 5,2% del PIB-, poden
semblar una broma de mal gust.
A tall d’exemple podem indignar-nos pel
que sembla un balafiament en tota regla d’uns recursos públics que, ens agradi
o no, ens gestiona l’executiu des de Madrid. A tall d’anècdota tenim que es
destinen més diners a la Casa Reial (8,2 milions d’euros d’assignació directa)
que a les Rodalies de Catalunya (escassos 8 milions d’euros) o que es destinen
un 70% de la inversió en infraestructures a l’AVE a Galícia i a l’Atlàntic
(Euskadi i ramals a Astúries i Cantàbria) mentre que l’Eix Mediterrani –que,
recordem, és l’únic realment rendible econòmicament- queda pràcticament
congelat, amb l’aturada de les connexions al Port de Barcelona, a la N-II a
Girona (quanta gent més s’hi ha de matar per fer-hi quelcom?) i en
infraestructures ferroviàries a Catalunya i el País Valencià.
dijous, 29 de març del 2012
Una reflexió sobre els sindicats
Fem una reflexió sobre els sindicats a Espanya. (Fem la reflexió a nivell espanyol perquè a Catalunya no en tenim, de sindicats).
Els sindicats a Espanya són representants de tots els treballadors. Cada empresa o sector escull en unes eleccions entre diferents associacions sindicals els seus representants. D'aquestes la gran majoria s'agrupen en els dos sindicats majoritaris, UGT i CCOO. També hi ha altres sindicats o associacions de treballadors amb més presència en determinats sectors o col·lectius (CGT, sindicats de mestres, de policia...).
Aquesta és la seva vaga
Avui els sindicats han convidat a la vaga. El dret a vaga ha de permetre que tot aquell treballador que ho desitgi pugui seguir avui la convocatòria de vaga sense que el seu lloc de treball es vegi amenaçat. La veritat, però, queda força lluny.
La vaga serà un èxit, com totes les que s'han fet. Ho serà però no perquè hi hagi un seguiment massiu sinó perquè els aprofitats de sempre, alliberats i sindicalistes varis, paralitzaran el país. La seva vaga és la coacció, l'intimidació, l'insult. Tot, vestit d'eufemismes. Tot amb eufemismes que amaguen la veritable mecànica d'una protesta caduca i estèril.
Subscriure's a:
Missatges (Atom)